01 — LES PRIMERES PETJADES

On tot comença

Tot comença amb una primera passa.

Quan un infant aprèn a caminar no només aprèn a mantenir-se dret i avançar. Comença a descobrir el món que l’envolta.

Cau, s’aixeca i torna a provar-ho. La curiositat l’empeny una mica més lluny.

Les meves primeres petjades també van ser així.

De la mà dels meus pares, la natura, la muntanya, la història i l’art van formar part de la meva vida des de petita.

Un arbre. Una pedra. Un sender. El canvi de les estacions. El so de l’aigua. La curiositat per saber què hi havia una mica més enllà.

La natura es va convertir en un immens espai d’aprenentatge.

Els meus pares em van ensenyar a caminar per la muntanya, però també moltes altres coses.

Que per arribar a un lloc cal avançar.
Que de vegades cal aturar-se.
Que caure forma part d’aprendre.
I que l’esforç també forma part del camí.

I amb els anys, aquella curiositat em portaria molt més lluny.

02 — CAMINAR PER DESCOBRIR

El món també ens ensenya

Van arribar nous camins, muntanyes, viatges i llocs desconeguts.

Perquè viatjar mai ha estat només anar d’un lloc a un altre.

Ha estat descobrir altres paisatges, cultures, persones i formes diferents d’entendre la vida.

Cada lloc et convida a observar, escoltar i adaptar-te. I quan tornes, alguna cosa d’aquell lloc torna amb tu.

Alguns camins també em van ensenyar el valor de la senzillesa.

Experiències com el Camí de Santiago em van recordar que, durant uns dies, pots reduir la vida a ben poca cosa:

Una motxilla. Un camí. Un lloc on dormir.

Caminar. Menjar. Descansar. Compartir. Continuar.

I tenir un propòsit.

És aleshores quan descobreixes que el viatge no és només arribar. És tot allò que aprens mentre avances.

Sobre el món, sobre els altres i també sobre tu mateixa.

No sempre necessitem més. Moltes vegades necessitem saber cap on volem anar.

Però descobrir el món ja no era suficient.

Volia entendre’l.

03 — APRENDRE A OBSERVAR

Art, patrimoni i cultura

La meva formació en Belles Arts, especialitzada en conservació i restauració, em va ensenyar una altra manera de mirar.

A observar.

A entendre una obra, un material, una arquitectura o un paisatge no només pel que veiem, sinó per la història i el perquè que hi ha al darrere.

La formació vinculada a l’ensenyament i l’experiència com a professora hi van afegir una altra dimensió: aprendre a transmetre i compartir coneixement.

Posteriorment, l’arquitectura i el disseny ampliarien encara més aquesta mirada.

I vaig entendre que tot allò també estava connectat amb la muntanya.

Perquè quan caminem no travessem només paisatges.

Travessem pobles, ermites, refugis, murs de pedra seca, antics camins i territoris transformats durant generacions.

Una pedra pot explicar la geologia d’una muntanya.
Un mur, la història de les persones que hi van viure.
Un sender, la relació entre les persones i el territori.

Perquè cada paisatge té una història. I cada camí també.

I com més observava, més apareixia una mateixa pregunta:

Per què?

04 — PREGUNTAR-SE PER QUÈ

De la curiositat científica al cos humà

Per què ens cansem?

Per què millorem quan entrenem?

Per què apareixen lesions?

Què passa dins nostre davant l’esforç, l’altitud, el fred o la fatiga?

La meva vessant científica, present des del batxillerat i l’interès per la biologia, la química, la geologia i la natura, va anar dirigint-se cada vegada més cap al cos humà.

Volia entendre com ens adaptem, com ens recuperem i com influeixen l’entrenament, l’alimentació, la hidratació i el descans en allò que som capaços de fer.

Les pròpies experiències esportives i també les dificultats i lesions van transformar aquella curiositat en formació en entrenament personal, exercici, alimentació, suplementació i hàbits saludables.

No per acumular coneixement.

Per entendre’l i poder aplicar-lo.

Perquè darrere de cada repte hi ha una persona.

Un cos. Un punt de partida. Uns hàbits. Unes circumstàncies. Un objectiu.

Potser és pujar una muntanya.
Potser sentir-se millor.
Potser recuperar la confiança en el propi cos.
O descobrir fins on podem arribar.

El repte canvia. La persona també. Per això no existeix un únic camí per a tothom.

I hi havia un lloc on tota aquesta teoria es posava constantment a prova:

la muntanya.

05 — LA MUNTANYA COM A ESCOLA

Cada cim deixa alguna cosa

La muntanya sempre ha continuat allà.

I jo he continuat tornant-hi.

La Pica d’Estats. L’Aneto. Els Pirineus. El Toubkal. Els Alps. El Montblanc…

Però amb el temps vaig entendre que els cims són només una petita part de la història.

Abans hi ha hores d’entrenament, preparació, decisions, errors i aprenentatge.

I no tot han estat cims.

També hi ha hagut dificultats, lesions, dubtes, dies en què el cos no respon i moments en què continuar significava precisament saber aturar-se.

La muntanya m’ha ensenyat a conèixer els meus límits, a adaptar-me, a gestionar la incertesa i també a acceptar que no tot depèn de nosaltres.

Però, sobretot, m’ha permès aprendre de persones.

Companys de camí, excursionistes, alpinistes i guies que han compartit experiència i coneixement.

A escoltar.
A confiar.
A compartir cordada.
A prendre decisions.

I a entendre que saber renunciar també forma part de saber avançar.

Cada persona deixa alguna cosa.

Cada muntanya també.

i com més aprens, més conscient ets de tot el que encara et queda per aprendre.

Fins que arriba un moment en què aprendre ja no és suficient.

També vols compartir.

06 — CAMINS QUE ES COMPARTEIXEN

Quan l’experiència deixa de ser només teva

Formar part de clubs excursionistes i participar en activitats col·lectives va obrir una nova etapa.

Organitzar. Col·laborar. Dinamitzar. Acompanyar.

I descobrir la satisfacció de veure com una altra persona supera una dificultat o aconsegueix un repte que temps enrere li semblava impossible.

El cim deixa de ser només teu.

Acompanyar també és escoltar i entendre que cadascú té el seu ritme, les seves pors, les seves capacitats i el seu propi camí.

I que ajudar no sempre significa anar davant.

De vegades significa simplement ser-hi.

La col·laboració en la senyalització i manteniment de senders em va permetre entendre-ho des d’una altra perspectiva.

Darrere d’una marca blanca i vermella hi ha algú que ha passat abans, ha estudiat el recorregut i ha deixat una indicació perquè qui vingui després pugui orientar-se i continuar.

Una idea molt senzilla que acabaria convertint-se en una part essencial d’Equilibri Vital:

No caminar per ningú. Ajudar cadascú a trobar el seu propi camí.

Sense adonar-me’n, ja hi era gairebé tot.

Només faltava entendre que totes aquelles peces formaven part del mateix camí.

07 — QUAN TOTES LES PECES ENCAIXEN

Durant molts anys vaig pensar que eren mons diferents.

ART · CIÈNCIA · SALUT · ENTRENAMENT · ALIMENTACIÓ · CULTURA · VIATGES · MUNTANYA · PERSONES

Però mai havien estat realment separats.

L’art em va ensenyar a observar.

La ciència, a preguntar-me per què.

L’esport, a esforçar-me i entendre el cos.

Els viatges, a descobrir altres maneres de mirar.

La muntanya, a avançar, adaptar-me i respectar els límits.

I les persones, a compartir.

Durant anys vaig pensar que eren camins diferents.

Fins que vaig entendre que tots estaven dibuixant el mateix camí:

EQUILIBRI VITAL,

Una fusió de coneixement, experiència i vida.

No havia de crear una filosofia. Ja feia anys que l’estava vivint.

TROBAR L’EQUILIBRI

Potser, al final, tot torna a aquesta paraula.

Equilibri.

Entre esforçar-nos i saber descansar.

Entre voler arribar més lluny i saber escoltar-nos.

Entre cos i ment.

Entre salut i rendiment.

Entre coneixement i experiència.

Entre preparar un objectiu i gaudir del camí que ens porta fins a ell.

Perquè Equilibri Vital no neix només de la muntanya.

Neix de la curiositat d’aquella nena que començava a descobrir el món.

De l’art, la ciència i l’esport.

Dels viatges i la muntanya.

Dels errors i dels aprenentatges.

I, sobretot, de les persones amb qui he compartit el camí.

Tot això és Equilibri Vital.

Un projecte que continua evolucionant perquè jo també continuo aprenent.

TOT VA COMENÇAR AMB UNA PRIMERA PASSA.
No importa només fins on volem arribar, sinó tot allò que descobrim mentre avancem.
Equilibri Vital és el punt on tots aquests camins es troben.
I EL CAMÍ CONTINUA.