««La muntanya és un mirall; quan hi ets no et pots mentir a tu mateix.»
— Kilian Jornet

i – el somni

Hi ha muntanyes que et trien

Hi ha muntanyes que admires des de la distància.

Les veus en fotografies, en llibres o en documentals i, sense saber ben bé per què, alguna cosa dins teu et diu que algun dia hi voldràs ser.

No és una decisió.

És una intuïció.

Una idea petita que, gairebé sense adonar-te’n, et comença a acompanyar. El Montblanc va ser una d’aquestes muntanyes.

Durant anys només va ser una silueta blanca dominant l’horitzó dels Alps.

Un nom que despertava admiració. Un cim que semblava reservat a persones molt més preparades, molt més fortes, molt més experimentades que jo.

Per això mai em preguntava: «Quan hi aniré?»

La pregunta era una altra: «I si algun dia fos capaç?»

Va ser una pregunta senzilla.

Però també va ser el començament de tot.

Perquè els grans somnis no apareixen de cop.

Creixen en silenci.

Ho fan mentre entrenes un dia que no en tens ganes.

Quan decideixes sortir a caminar sota la pluja.

Quan et lleves d’hora per anar a la muntanya mentre la resta encara dorm.

Quan aprens una maniobra nova.

Quan acceptes que encara et queda molt per aprendre.

Sense adonar-te’n, aquella pregunta deixa de ser un somni.

Es converteix en una direcció.

I és llavors quan alguna cosa canvia.

Ja no entrenes només per estar en forma.

Entrenes perquè cada pas t’acosta a un lloc que encara no coneixes, però que sents que, d’alguna manera, t’està esperant.

Quan finalment vaig arribar a Chamonix, no vaig tenir la sensació d’haver començat una expedició. Vaig sentir que estava arribant al final d’un camí que havia començat molts mesos abans.

Perquè el Montblanc no comença als Alps. Comença molt abans. Comença el dia que decideixes creure que aquell somni també pot ser teu.

Quan el somni pren forma

Hi ha llocs on arribes amb els peus. I n’hi ha d’altres on hi arribes després de molts mesos de camí.

Chamonix era un d’aquests llocs.

Quan el cotxe va començar a endinsar-se per la vall, vaig aixecar la mirada gairebé de manera instintiva.

Allà era.

El Montblanc.

Imponent.

Majestuós.

Molt més gran del que havia imaginat.

Durant anys l’havia vist en fotografies, vídeos i documentals. Coneixia la seva silueta gairebé de memòria.

Però res no et prepara per al moment en què el tens davant.

De sobte, tot allò que fins aleshores havia estat un projecte es feia real.

Els entrenaments.

Les sortides a la muntanya.

Les hores de força.

Els matins que costava sortir del llit.

Els dubtes.

Les il·lusions.

Tot m’havia conduït fins allà.

Vaig entendre que aquell viatge no començava quan em posés els grampons.

Havia començat molts mesos abans, amb petites decisions que, una rere l’altra, m’havien acostat a aquell moment.

Chamonix té una atmosfera difícil d’explicar. És un poble ple de vida, però també de respecte per la muntanya.

Passejant pels seus carrers és impossible no aixecar el cap una vegada i una altra.

A cada cantonada apareixen glaceres.

Arestes.

Agulles de granit.

I, dominant-ho tot, el massís del Montblanc.

Aquí la muntanya no és només el paisatge. Forma part de la vida de les persones.

Es nota en les botigues d’alpinisme, en els refugis, en les converses de les terrasses i en les motxilles que omplen els carrers.

Cadascú hi arriba amb el seu objectiu.

Alguns somien amb el Montblanc.

D’altres amb una gran paret de roca.

O amb una travessa entre glaceres.

Però tots comparteixen una mateixa il·lusió: viure la muntanya amb intensitat.

Aquella tarda vaig passejar sense pressa. Només volia mirar i respirar aquell ambient.

Intentar gravar cada detall a la memòria.

Sabia que els dies següents serien exigents, però també intuïa que aquella experiència començava molt abans de posar un peu sobre la neu.

L’endemà ens esperaven les Aiguilles des Cosmiques.

No ho sabia encara, però aquella cresta no seria només una jornada d’aclimatació.

Seria l’escola que, dies més tard, em prepararia per afrontar el sostre dels Alps.

Mirant enrere, crec que aquell va ser el primer gran aprenentatge del viatge.

No cal córrer per començar una aventura.

De vegades, només cal aturar-se un moment, mirar la muntanya davant teu… i entendre que, després de tant de temps imaginant-la, finalment hi has arribat.

Abans de mirar amunt

Quan pensem en el Montblanc, és fàcil imaginar el cim.

La neu.

L’aresta de les Bosses.

La fotografia al sostre dels Alps.

Però la realitat és una altra.

El Montblanc t’ensenya, des del primer moment, que arribar al cim no és el més important.

El més important és merèixer intentar-ho.

Per això la nostra aventura no va començar directament al Goûter.

Abans hi havia un pas imprescindible.

Les Aiguilles des Cosmiques.

Aquella jornada va ser molt més que una aclimatació.

Va ser una escola.

Allà vam aprendre a moure’ns encordats amb naturalitat.

A progressar sobre roca, neu i gel.

A confiar en el material.

En els guies.

En la cordada.

Però, sobretot, a confiar en nosaltres mateixos.

Aquell dia encara no buscàvem cap cim.

Buscàvem experiència.

I aquesta diferència ho canvia tot.

Quan dies més tard vaig començar l’ascensió al Montblanc, em vaig adonar que cada maniobra sortia amb una calma que abans no hauria tingut.

Cada assegurament.

Cada pas.

Cada decisió.

Sense adonar-me’n, Cosmiques havia fet la seva feina.

M’havia preparat molt més del que jo mateixa imaginava.

Després d’aquella experiència vam tornar a Chamonix.

Va ser una tarda tranquil·la.

Sense presses.

Preparant el material.

Revisant la motxilla una vegada i una altra.

No perquè dubtés.

Sinó perquè, quan tens al davant un repte així, revisar-ho tot és també una manera de preparar la ment.

Aquella nit vaig dormir poc.

No per nervis.

Més aviat per aquella sensació que tens abans d’un viatge important.

Sabia que l’endemà començaríem a caminar cap al Montblanc.

Però també sabia una altra cosa.

El més difícil no seria arribar al cim.

El més difícil seria saber prendre les decisions correctes durant tot el camí.

L’endemà al matí vam deixar enrere Chamonix i ens vam dirigir cap a Les Houches, punt de partida de la ruta del Goûter.

El telefèric ens va acostar fins a Bellevue i, des d’allà, el mític Tramway du Mont-Blanc ens va portar fins al Nid d’Aigle, a més de 2.300 metres d’altitud.

Quan vaig baixar del tren vaig mirar enrere.

La vall quedava molt avall.

Davant nostre només hi havia roca, neu… i un camí que s’enfilava cap al cel.

Vaig ajustar la motxilla.

Vaig respirar profundament.

I vam començar a caminar.

Sense presses.

Sense pensar encara en el cim.

Només en el següent pas.

Perquè havia après que és així com es construeixen les grans ascensions.

Pas a pas.